Exito en la presentació del Calendari 2010, detalles de la conferencia de dos fuentes, una la coordinadora d'ONG y la otra del contracorrent del diari de Girona.
Fuente Coordinadora d'ONG Solidàries
La setmana passada vam presentar la campanya de consum responsable per al 2010. Per acompanyar la presentació, el sociòleg i expert en consum Vicent Borràs, va parlar sobre "Els valors del consum o com ens venen la moto a les grans superfícies." El catolicisme, el caràcter gregari de la nostra societat i el curt recorregut de la nostra democràcia són tres dels factors que marquen el nostre consum, segons Borràs.
Borràs va descriure el consum com un acte individual que respon a una pertinença social i col·lectiva, perquè quan consumim tenim en compte una sèrie de valors i normes. El consum, doncs, sense societat no tindria sentit. Per això, el capitalisme potencia aquells valors que, com l'hedonisme i el narcisisme, li aporten beneficis.
Així, l'austeritat o el sacrifici, no estan ben vistos per la societat. Si es guanya diners, el que està ben vist és mostrar-ho. En cas contrari, s'estigmatitza la persona com algú avar, que no sap gaudir de la vida. En canvi, l'hedonisme implica una búsqueda constant de plaer que combinat amb el narcisisme, desemboca en una filosofia de consum molt ben captada pel famós eslògan d'una coneguda marca de comèstica "perquè jo ho valc".
Malauradament, i amb aquests valors tan presents i acceptats, el consum acaba sent un acte irresponsable perquè ningú ens demana responsabilitats sobre les conseqüències que tenen les nostres compres als països empobrits, per exemple. A més, i perquè no s'aturi la roda del consum, es renoven constantment els productes i les suposades qualitats que adquirim amb cada producte. És el cas d'una jaqueta, que una temporada pot associar-se a modernitat, llibertat, intel·lectualitat, i dos anys després pot connotar conservadurisme o carrincloneria. Se'ns crea el desig associat a unes qualitats i que caldria diferenciar de la necessitat. Aquest canvi constant de productes implica una cultura de l'excés i de sobreproducció.
Com a característiques pròpies del consum català, Borràs va apuntar que estem molt influïts per la poca tradició democràtica. Això es tradueix en què som el país d'Europa amb menys reclamacions de consum. Si se'ns fa malament una producte, sovint no reclamem sinó que n'acabem adquirint un de nou.
D'altres factors culturals que influeixen en el nostre consum apuntats per Borràs, són el catolicisme, ja que la majoria d'actes religiosos són actes d'ostentació: comunions, casaments, etc (importància del què diran); la nostra arrelada cultura de la propietat (ets el que tens); i que som una societat gregària (naixem, ens ajuntem a una colla i amb aquest mateix grup ens reproduïm, madurem i consumim. Estem acostumats a consumir en grup, i això imposa una pressió de grup i de mirar de tenir el què tenen els altres).
Per a Borràs, el centre comercial és la catedral del segle XX-XXI. De fet, es tracta d'un model importat dels Estats Units d'Amèrica. Allà es van crear a imitació de les ciutats europees, ja que la disseminació pròpia dels pobles nordamericans obliga a fer-ho tot en cotxe, perquè no hi ha nuclis on comprar. I nosaltres l'hem copiat tal qual, tot i tenir nuclis comercials a totes les ciutats, i hem acabat matant el comerç local. Borràs va titllar els centres comercials de kitsch, infantilitzadors ("es pot tenir de tot" de manera fàcil) i d'insostenibles.
Per acabar, va advertir que el discurs de les ONGs (sosteniblitat, solidaritat, etc) ha estat incorporat ràpidament per les estratègies comercials i molts productes ja tenen una línia verda o de comerç just, quan sobre el que hauríem de reflexionar és sobre la necessitat de consumir menys.
Fuente Diari de Girona
contracorrent
´No cal anar a resar a la catedral, quan els carrers són plens de capelles´
Vicent Borràs
"Europa ha acabat copiant els grans centres comercials dels EUA, quan aquí teníem els originals, que eren els comerços del centre de la ciutat"
Borràs remarca que es triga més a comprar en una gran superfície que en un mercat normal.
ENTREVISTA DE ALBERT SOLER GIRONA Aprofitant la presentació del Calendari 2010 sobre Consum Responsable, Vicent Borràs va parlar a Girona d'"Els Valors del consum o com ens venen la moto a les grans superfícies". Una dura crítica a aquestes superfícies i al comportament dels ciutadans.
O sigui: jo em penso que estic comprant qualsevol producte i m'estan venen una moto?
L'hi venen, però vostè la compra. L'individu no és una ànima càndida i innocent, ni els empresaris i publicistes són uns maquiavels que el manipulen.
Ah, no?
Si fos així tots els productes es vendrien, i n'hi ha que estan al mercat i no surten.
D'on prové la moda de les grans superfícies comercials?
Les ciutats europees ja tenien el seu propi centre comercial, que era el centre de la ciutat. Els Estats Units, en no tenir història, van crear grans centres comercials per suplir-lo. I Europa ha acabat copiant aquests centres comercials, quan ja tenia els seus, els originals.
Vostè per què hi està en contra?
La compra ha de ser una altra cosa que un exercici consumista, és interessant aprofitar-ho per passejar-te per la ciutat, veure'n la història...
Certament, d'història, als centres comercials, més aviat poca.
És tot uniforme, sense llum natural, amb un fil musical terrible, etc. I tota l'estona estan induint la gent a comprar. Som una cultura tan gregària que acabem anant contra el petit comerç.
I comprar i comprar i comprar.
Confonem la felicitat amb el benestar material.
S'han convertit en els nous llocs de convivència social?
No sé si als grans centres comercials s'hi conviu gaire. S'hi parla molt, es miren coses i es compra, però conviden poc a tenir-hi relacions.
Va molt bé: el nen té lloc on jugar, la dona té botigues i jo tinc un bar.
Aquesta és la trampa: fan la sensació que estalvies temps perquè allà ho pots fer tot. En realitat està demostrat que es triga més a comprar en un gran centre que al mercat normal. No vas a buscar allò que necessites, sinó que et marquen una ruta a seguir.
I les facilitats de pagament?
Una altra trampa és fer-te creure que comprar-ho tot és possible encara que no tinguis diners, quan en realitat t'estan hipotecant la vida. És a dir, el temps de la teva vida.
Sembla que parli d'una religió.
La gran superfície és com una catedral del consum. Però no cal anar resar a la catedral, quan els carrers són plens de capelles.
Saramago, a La caverna, descriu el gran centre comercial com una ciutat dins de la ciutat, amb les seves pròpies lleis i normes.
Sóm con regnes... infantils. I certament tenen les seves normes. Per exemple, els horaris dels bars i restaurants que hi ha a dins són els del centre comercial i no els que els correspondrien. I el mateix passa amb la resta d'establiments. Es basen en la rutina del plaer, entès aquest com a consum.
Fuente Coordinadora d'ONG Solidàries
La setmana passada vam presentar la campanya de consum responsable per al 2010. Per acompanyar la presentació, el sociòleg i expert en consum Vicent Borràs, va parlar sobre "Els valors del consum o com ens venen la moto a les grans superfícies." El catolicisme, el caràcter gregari de la nostra societat i el curt recorregut de la nostra democràcia són tres dels factors que marquen el nostre consum, segons Borràs.
Borràs va descriure el consum com un acte individual que respon a una pertinença social i col·lectiva, perquè quan consumim tenim en compte una sèrie de valors i normes. El consum, doncs, sense societat no tindria sentit. Per això, el capitalisme potencia aquells valors que, com l'hedonisme i el narcisisme, li aporten beneficis.
Així, l'austeritat o el sacrifici, no estan ben vistos per la societat. Si es guanya diners, el que està ben vist és mostrar-ho. En cas contrari, s'estigmatitza la persona com algú avar, que no sap gaudir de la vida. En canvi, l'hedonisme implica una búsqueda constant de plaer que combinat amb el narcisisme, desemboca en una filosofia de consum molt ben captada pel famós eslògan d'una coneguda marca de comèstica "perquè jo ho valc".
Malauradament, i amb aquests valors tan presents i acceptats, el consum acaba sent un acte irresponsable perquè ningú ens demana responsabilitats sobre les conseqüències que tenen les nostres compres als països empobrits, per exemple. A més, i perquè no s'aturi la roda del consum, es renoven constantment els productes i les suposades qualitats que adquirim amb cada producte. És el cas d'una jaqueta, que una temporada pot associar-se a modernitat, llibertat, intel·lectualitat, i dos anys després pot connotar conservadurisme o carrincloneria. Se'ns crea el desig associat a unes qualitats i que caldria diferenciar de la necessitat. Aquest canvi constant de productes implica una cultura de l'excés i de sobreproducció.
Com a característiques pròpies del consum català, Borràs va apuntar que estem molt influïts per la poca tradició democràtica. Això es tradueix en què som el país d'Europa amb menys reclamacions de consum. Si se'ns fa malament una producte, sovint no reclamem sinó que n'acabem adquirint un de nou.
D'altres factors culturals que influeixen en el nostre consum apuntats per Borràs, són el catolicisme, ja que la majoria d'actes religiosos són actes d'ostentació: comunions, casaments, etc (importància del què diran); la nostra arrelada cultura de la propietat (ets el que tens); i que som una societat gregària (naixem, ens ajuntem a una colla i amb aquest mateix grup ens reproduïm, madurem i consumim. Estem acostumats a consumir en grup, i això imposa una pressió de grup i de mirar de tenir el què tenen els altres).
Per a Borràs, el centre comercial és la catedral del segle XX-XXI. De fet, es tracta d'un model importat dels Estats Units d'Amèrica. Allà es van crear a imitació de les ciutats europees, ja que la disseminació pròpia dels pobles nordamericans obliga a fer-ho tot en cotxe, perquè no hi ha nuclis on comprar. I nosaltres l'hem copiat tal qual, tot i tenir nuclis comercials a totes les ciutats, i hem acabat matant el comerç local. Borràs va titllar els centres comercials de kitsch, infantilitzadors ("es pot tenir de tot" de manera fàcil) i d'insostenibles.
Per acabar, va advertir que el discurs de les ONGs (sosteniblitat, solidaritat, etc) ha estat incorporat ràpidament per les estratègies comercials i molts productes ja tenen una línia verda o de comerç just, quan sobre el que hauríem de reflexionar és sobre la necessitat de consumir menys.
Fuente Diari de Girona
contracorrent
´No cal anar a resar a la catedral, quan els carrers són plens de capelles´
Vicent Borràs
"Europa ha acabat copiant els grans centres comercials dels EUA, quan aquí teníem els originals, que eren els comerços del centre de la ciutat"
Borràs remarca que es triga més a comprar en una gran superfície que en un mercat normal.
ENTREVISTA DE ALBERT SOLER GIRONA Aprofitant la presentació del Calendari 2010 sobre Consum Responsable, Vicent Borràs va parlar a Girona d'"Els Valors del consum o com ens venen la moto a les grans superfícies". Una dura crítica a aquestes superfícies i al comportament dels ciutadans.
O sigui: jo em penso que estic comprant qualsevol producte i m'estan venen una moto?
L'hi venen, però vostè la compra. L'individu no és una ànima càndida i innocent, ni els empresaris i publicistes són uns maquiavels que el manipulen.
Ah, no?
Si fos així tots els productes es vendrien, i n'hi ha que estan al mercat i no surten.
D'on prové la moda de les grans superfícies comercials?
Les ciutats europees ja tenien el seu propi centre comercial, que era el centre de la ciutat. Els Estats Units, en no tenir història, van crear grans centres comercials per suplir-lo. I Europa ha acabat copiant aquests centres comercials, quan ja tenia els seus, els originals.
Vostè per què hi està en contra?
La compra ha de ser una altra cosa que un exercici consumista, és interessant aprofitar-ho per passejar-te per la ciutat, veure'n la història...
Certament, d'història, als centres comercials, més aviat poca.
És tot uniforme, sense llum natural, amb un fil musical terrible, etc. I tota l'estona estan induint la gent a comprar. Som una cultura tan gregària que acabem anant contra el petit comerç.
I comprar i comprar i comprar.
Confonem la felicitat amb el benestar material.
S'han convertit en els nous llocs de convivència social?
No sé si als grans centres comercials s'hi conviu gaire. S'hi parla molt, es miren coses i es compra, però conviden poc a tenir-hi relacions.
Va molt bé: el nen té lloc on jugar, la dona té botigues i jo tinc un bar.
Aquesta és la trampa: fan la sensació que estalvies temps perquè allà ho pots fer tot. En realitat està demostrat que es triga més a comprar en un gran centre que al mercat normal. No vas a buscar allò que necessites, sinó que et marquen una ruta a seguir.
I les facilitats de pagament?
Una altra trampa és fer-te creure que comprar-ho tot és possible encara que no tinguis diners, quan en realitat t'estan hipotecant la vida. És a dir, el temps de la teva vida.
Sembla que parli d'una religió.
La gran superfície és com una catedral del consum. Però no cal anar resar a la catedral, quan els carrers són plens de capelles.
Saramago, a La caverna, descriu el gran centre comercial com una ciutat dins de la ciutat, amb les seves pròpies lleis i normes.
Sóm con regnes... infantils. I certament tenen les seves normes. Per exemple, els horaris dels bars i restaurants que hi ha a dins són els del centre comercial i no els que els correspondrien. I el mateix passa amb la resta d'establiments. Es basen en la rutina del plaer, entès aquest com a consum.
Comentarios