Ir al contenido principal

Trobaré a faltar

Comença el ball de cadires i terrasses. Les nostres façanes recuperen el seu blanc

impol·lut i aviat la processó de barques cap a l'aiga marcarà el principi de la temporada.

El tret de sortida de vuit mesos que cada vegada es fan més massius i esbojarrats.

Estem de moda.

La massificació i les presses empenyaran cap a la voràgine a tots aquells que vivim del

turisme, que som la gran majoria.

Trobaré a faltar la calma.

L'allau de gent, la falta d'espai, d'allotjaments, d'educació sovint i un cert grau de

"colonialisme" dels nou vinguts, arracona durant aquest temps el tarannà tranquil del que

tant gaudim a l'hivern, cada cop més curt.

Trobaré a faltar el temps.

Es nostro temps.

Trobaré a faltar les ribes buides.

Trobaré a faltar el temps de fer-la petar, de preguntar-nos per la familia.

Trobaré a faltar el cafè a la terrassa buida del Casino i els seus cinc gossos que juguen

cada matí a la platja, feliços de retrobar-se.

Trobaré a faltar el soroll del mar que a l'hivern posa banda sonora al poble.

Trobaré a faltar els "hola nena", "deu nen", que tant m'agrada sentir a dir a la gent d'aquí.

El mercat d'hivern, petit i arraconat, però on ens trobem tots per pagar uns tomàquets a

preus prohibitius.

Trobaré a faltar reconèixer la gent al super, on pot ser creuarem la mirada i ens somriurem,

rebufant, sabent allò que volem dir.

Trobaré a faltar creuar-nos a la ruta del colesterol.

Trobar aparcament a prop de casa.

El temps d'explicar-nos acudits amb el meu "jefe". De xerrar amb les veïnes de botiga.

Trobaré a faltar el Cap de Creus, sense que ens acotin el moviment.

Gent sentada xerrant al "Si no fos", però sense les llaunes de tonyina i les Coca-Cola de

dos litros.

Les platges plenes de tresors d'una llevantada.

L'autenticitat cotidiana rere la postal de la moda, fashionista influenciada.

També trobaré a faltar al More als jardins, i al Heribert pujant la Felipa. El Mario al seu banc

de Portdoguer, el Samy podant la selva del Barroco abans d'obrir. Però fins i tot les seves

absències quedaran diluïdes en el soroll de la marabunta estiuenca.

Fins que al octubre, quan les últimes barques emprenguin el seu viatge cap al pla d'en

Llorenç, la badia llueixi sense boies i ens retrobem en el ritme segur i reconfortant del Nos

amb Nos que tant ens retreuen, llavors pot ser, amb el temps de passejar, de fer un cafè, de

conversar en mig d'un passeig buit, llavors recordarem els que van marxar, perquè tindrem

temps de recordar. D'explicar-nos les nostres històries, les seves.

Quan arriba l'istiu, trobo a faltar es nostro poble.

Amb el soroll dels nens a l'escola, de les motos dels treballadors a la una, de ràdio Cap de

Creus que sona a la obra. De la tramuntana xiulant als carrers tranquils, del campanar que

marca els quarts.

"Deu Nena" dirà algú i jo somriuré, perquè m'agrada aquesta proximitat. M'agrada sentir-me

a casa.

Però si demà ens veiem, i per pressa, per sobrepoblació o senzillament per esgotament no

ens saludem: disculpeu.

Arriba l'istiu i us trobaré a faltar.

Trobaré a faltar (egoistament) es nostro Cadaqués.


Olivia Domken

Comentarios

Entradas populares de este blog

CADAQUES, CAP A PORT AVENTURA I MÉS ENLLÀ - CADAQUÉS, HACIA PORT AVENTURA Y MÁS ALLÁ

Sense menysprear a Port Aventura, que és el que és, un parc temàtic, un lloc irreal amb vida irreal, una fantasia, on venén els turistes i on els treballadors ho obren al matí i el tanquen a la nit tornant a les seves cases, això sí, fora del parc, perquè un cop acaba la fantasia, es torna a la realitat del lloc fantasma, del lloc sense vida. Disculpin el paral·lelisme però fa anys que a Cadaqués hem perdut el rumb, no sabem on volem anar com a poble. El dia a dia ens fa seguir endavant sense saber cap a on, sense aturar-nos a pensar què estem fent. Les alarmes sonaven fa molt de temps, la pèrdua d' un enfocament de poble va fer que tota anàlisi es realitzés en termes econòmics, com si la teoria del vessament anés a arribar a tothom, doncs no. Una especulació desmesurada està expulsant els que vivim i volem viure aquí, i ens encaminem a ser el parc d'atraccions de la Costa Brava, on al matí vindran autobusos de treballadors/res, obriran el poble i el tancaran a la nit, deixant ...

El mundo se nos va de las manos

El mundo se nos va de las manos, la sociedad se nos va de las manos, si alguna vez estuvo en nuestras manos, hoy ya ha tomado un camino sin retorno, y aunque es paradójico somos consciente de ello. El triunfo de Trump planteó un antes y un después en la forma de hacer política, y no idealizamos con esto la forma de hacer política antes de Trump, porque no lo fue, ni lo ha sido, y el peor ejemplo podría ser el Nazismo de Goebbels, quien con el “miente miente que algo queda” sirve hoy de guía a este nuevo fascismo, más sofisticado y universal. Trump descaradamente utilizó las fake news, pero si antes se hacían, él las perfeccionó, las profesionalizó, utilizando los servicios de su archienemigo, o muy amigo, Rusia, un hecho más que probado. A esta forma de hacer política la exporto, a Europa primero, de donde nunca se había ido la extrema derecha pero que ahora con un aliado tan poderoso, con una máquina imparable de hacer fake news, ya podría empezar a moverse la izquie...

Si, es Genocidio!

  Si, es Genocidio! Digámoslo con la voz bien en alto, lo que esta haciendo Israel en Gaza es Genocidio, así de fuerte, así de claro, así de firme, no cabe otra palabra. No hay excusas, no hay nada que avale lo que se está haciendo. Cuántas generaciones pasarán de Gaza para que olviden o puedan pasar página de “esto”.  Niñez perdida, muertes a millares, familias destruidas, infraestructuras destruidas, hospitales, escuelas, hogares, recuerdos, todo destruido. Quien devolverá a esa anciana que llora, su familia, su hogar, sus fotos, sus memorias, nadie lo hará.  Quien devolverá a esa niña que llora, sus peluches, sus sonrisas, sus juegos, sus días de escuela, su niñez perdida, nadie lo hará. Solo se está sembrando bronca, odio, lamento, y de estas semillas, futuras desgracias, donde Israel y el mundo con su silencio, serán los responsables.  El mundo occidental, en silencio, mirando para otro lado, moviéndose entre la hipocresía y la vergüenza, está siendo cómplice de...