Comença el ball de cadires i terrasses. Les nostres façanes recuperen el seu blanc
impol·lut i aviat la processó de barques cap a l'aiga marcarà el principi de la temporada.
El tret de sortida de vuit mesos que cada vegada es fan més massius i esbojarrats.
Estem de moda.
La massificació i les presses empenyaran cap a la voràgine a tots aquells que vivim del
turisme, que som la gran majoria.
Trobaré a faltar la calma.
L'allau de gent, la falta d'espai, d'allotjaments, d'educació sovint i un cert grau de
"colonialisme" dels nou vinguts, arracona durant aquest temps el tarannà tranquil del que
tant gaudim a l'hivern, cada cop més curt.
Trobaré a faltar el temps.
Es nostro temps.
Trobaré a faltar les ribes buides.
Trobaré a faltar el temps de fer-la petar, de preguntar-nos per la familia.
Trobaré a faltar el cafè a la terrassa buida del Casino i els seus cinc gossos que juguen
cada matí a la platja, feliços de retrobar-se.
Trobaré a faltar el soroll del mar que a l'hivern posa banda sonora al poble.
Trobaré a faltar els "hola nena", "deu nen", que tant m'agrada sentir a dir a la gent d'aquí.
El mercat d'hivern, petit i arraconat, però on ens trobem tots per pagar uns tomàquets a
preus prohibitius.
Trobaré a faltar reconèixer la gent al super, on pot ser creuarem la mirada i ens somriurem,
rebufant, sabent allò que volem dir.
Trobaré a faltar creuar-nos a la ruta del colesterol.
Trobar aparcament a prop de casa.
El temps d'explicar-nos acudits amb el meu "jefe". De xerrar amb les veïnes de botiga.
Trobaré a faltar el Cap de Creus, sense que ens acotin el moviment.
Gent sentada xerrant al "Si no fos", però sense les llaunes de tonyina i les Coca-Cola de
dos litros.
Les platges plenes de tresors d'una llevantada.
L'autenticitat cotidiana rere la postal de la moda, fashionista influenciada.
També trobaré a faltar al More als jardins, i al Heribert pujant la Felipa. El Mario al seu banc
de Portdoguer, el Samy podant la selva del Barroco abans d'obrir. Però fins i tot les seves
absències quedaran diluïdes en el soroll de la marabunta estiuenca.
Fins que al octubre, quan les últimes barques emprenguin el seu viatge cap al pla d'en
Llorenç, la badia llueixi sense boies i ens retrobem en el ritme segur i reconfortant del Nos
amb Nos que tant ens retreuen, llavors pot ser, amb el temps de passejar, de fer un cafè, de
conversar en mig d'un passeig buit, llavors recordarem els que van marxar, perquè tindrem
temps de recordar. D'explicar-nos les nostres històries, les seves.
Quan arriba l'istiu, trobo a faltar es nostro poble.
Amb el soroll dels nens a l'escola, de les motos dels treballadors a la una, de ràdio Cap de
Creus que sona a la obra. De la tramuntana xiulant als carrers tranquils, del campanar que
marca els quarts.
"Deu Nena" dirà algú i jo somriuré, perquè m'agrada aquesta proximitat. M'agrada sentir-me
a casa.
Però si demà ens veiem, i per pressa, per sobrepoblació o senzillament per esgotament no
ens saludem: disculpeu.
Arriba l'istiu i us trobaré a faltar.
Trobaré a faltar (egoistament) es nostro Cadaqués.
Olivia Domken
Comentarios